Ja veuràs, això passarà i tot tornarà a ser com abans



La crisi del coronavirus, la coronacrisi, que estem vivint i que ens a portat a una situació d’extrema gravetat i a la presa de mesures impensables fa només unes poques setmanes, és un efecte més d’un sistema, el nostre, que ha destruit les bases que sustenten la vida i trencat l’equilibri necessari perquè aquesta es desenvolupi.

Fins que les informacions sobre el coronavirus ha omplert tots els espais, era habitual en els darrers mesos, veure cada vegada més notícies que ens parlaven sobre la necessitat d’actuar per “salvar el planeta”, iniciar la transició energètica, aturar el canvi climàtic, eliminar els plàstics i un llarg etcètera de consignes amb una mateixa idea comuna: hem de ser sostenibles. És a dir, hem d’actuar sense comprometre el futur del planeta ni de les properes generacions d’humans i de la resta d’éssers vius.

Fins i tot, s’havia començat a legislar per tal d’assolir aquests objectius. Així, s’havia limitat l’ús de bosses de plàstics, se’ns havia obligat ha separar els residus, s’havia limitat l’ús de determinats vehicles, s’havia promogut el canvi a electrodomèstics més eficients o, entre moltes altres, s’havien aprovat regulacions per millorar l’eficiència energètica dels edificis.

Però tot això, era (és) una manera de fugir de la qüestió principal que ens hauria de preocupar i una forma d’intentar canviar-ho tot perquè no canviï res. I, amb aquesta finalitat, se’ns ha venut que és possible un creixement sostenible, una economia verda o un capitalisme just.

Òbviament, a tots ens agrada creure que és possible seguir com sempre (“business us usual” que diuen els anglesos) i fer-ho de manera sostenible. Sense contaminar, reduint la desigualtat, sent més justos, seguint creixent i creant llocs de treball de qualitat. Però, cal dir que no només això no és possible sinó que és una perillosa fantasia que ens està portant a una situació de col·lapse que tindrà (que té) dramàtiques conseqüències com estem veien aquestes setmanes. Que una societat o civilització col·lapsi no és quelcom en absolut extraordinari, sinó ben al contrari. S’han documentat més de 20 civilitzacions que van col·lapasar abans que la nostra.

Ras i curt, moltes de les coses que fins ara hem fet de forma habitual simplement no es podran fer. Potser l’exemple més evident és el de la mobilitat. La facilitat i rapidesa amb què s’han mogut persones i mercaderies fins ara es reduirà de forma dràstica i sobtada.

El que no volem veure és que el problema, la qüestió principal, on cal incidir no és en les emissions de CO2 ni en els plàstics que utilitzem ni en l’origen de l’energia que utilitzem. El problema, la qüestió principal on cal incidir és en el SISTEMA en que ens hem organitzat (o si voleu EL MODEL DE SOCIETAT) basat en el creixement indefinit que genera i requereix aquestes emissions, aquests plàstics i una enorme i creixent quantitat d’energia per seguir funcionant.

Sense canviar el sistema, sense canviar el model de societat i sense fer-ho de formaradical NO ÉS (NI SERÀ) POSSIBLE ni reduir la concentració de CO2 a l’atmòesfera, nievitar el canvi climàtic, ni reduir la desigualtat ni evitar noves pandèmies ni, en definitiva, ser sostenibles.


El sistema, el model de societat en què vivim, és un model -com diu Yayo Herrero – en contra de la naturalesa de la qual formem part i en contra dels vincles i relacions que sostenen la vida.

La clau és aprendre a viure bé amb menys, AUTOCONTENIR-NOS. Amb menys materials, menys energia, menys aigua, menys recursos de la terra … i aprendre a compartir. Som éssers ecodepenents i vulnerables i hem de recuperar la capacitat de fer les coses de forma local i en comú.


Res és més urgent doncs ja anem tard. Serem capaços? La veritat, jo crec que no.

El problema no és la COVID19, sinó el capitalisme actual.

Juan Torres, 13 de març de 2020

Estem fotuts

Fotograma de la sèrie l’Enffondrement

El Colapso (L’Effondrement) es una miniserie francesa de 8 capítulos, dirigida por el colectivo Les Parasites, formado por antiguos estudiantes de L’ École internationale de création audiovisuelle et de réalisation (EICAR).

Los episodios están rodados cámara en mano y en plano secuencia. Es un prodigio narrativo que consigue transmitir la asfixiante sensación que sufren sus protagonistas. Los ocho episodios funcionan como cortometrajes independientes cuyo eje argumental se sustenta en la lucha por la supervivencia tras el colapso de la civilización moderna. El Colapso (L’Effondrement) es una serie formalmente brillante que te deja sin aliento.

Los episodios son píldoras que te producen adicción y se hace difícil no verlos de un tirón. La inmediatez narrativa perjudica la implicación afectiva, al no conocer apenas a los personajes, pero la fuerza visual es tal que te arrastra en su vorágine emocional. Destaca el Episodio 7 (La Isla), un brutalísimo plano secuencia protagonizado casi en solitario por la actriz Lubna Azabal, que se deja literalmente la piel. El Colapso (L’Effondrement) es una serie realista que muestra el salvajismo egoísta inherente a la mezquindad humana, con leves destellos sobre la solidaridad en momentos de crisis. Más allá de las reflexiones y conclusiones que podamos extraer para emparentarla con nuestro mundo actual, tan dependiente de la economía y sacudido por las pandemias, se trata de una serie de ciencia-ficción apocalíptica que asombra por su puesta en escena. Absolutamente recomendable.

Escrito por @danielfarriol en El Pais 18/07/2020

Veure aquí